el futur serà diumenge

ANITA MILTOFF,   El final dels dies ferèstecs

Els bars plens

Les fàbriques buides

Això si que és contracultura

Sortir del pou. Més o menys es tractava d’això.

Han passat més de quatre anys des que Anita Miltoff va publicar el seu darrer disc. Potser algú pensava que havien desaparegut del mapa, i de fet, de poc ha anat. En Jordi Llurba, l’ànima, el cor i el múscul dels Anita, enceta els crèdits d’aquest nou treball amb un llistat de tots els companys de viatge que han mort des de l’aparició del seu anterior disc, l’enlluernador Gràcia (Temps Record, 2009). També té un record per aquells que hi són però és com si s’haguessin mort, “esvaïts de les nostres vides”, fantasmes d’un passat tan boirós com gloriós. Sí, hem sobreviscut al fred. Les nits han estat llargues i sovint solitàries. L’alchol pèssim. Les ressaques pitjor. La droga massa cara. Les factures han estat elevades. Hem passat fam. Alguns amics han marxat lluny, d’altres han entrat a les nostres vides com una tempesta impetuosa. En alguns moments hem perdut tota esperança. Dies ferèstecs. Futurs laborables.

Però ara tot això ja queda enrera. Ja ha passat.

El futur serà diumenge és un disc per renèixer. Fer net i tornar a caminar. Com qui de mica en mica va unint les peces escapçades d’una història que havia oblidat, Llurba reconstrueix Anita Miltoff i, a l’hora, es reconstrueix a sí mateix. Hi podem trobar els elements que han convertit el grup en un rara avis a la perifèria inexplorada de la galàxia musical catalana. Cançons d’estructura imprevisible, que claven les arrels en el punk –“no es pot ser punk més enllà dels 40: si això passa, alguna cosa ha sortit malament”, expliquen– però abracen també la cançó d’autor, el folk o fins i tot la denostada música pop. Afegiu-hi unes líriques gens òbvies, captivadores, obsessives i a anys llum d’aquelles  “cançons quotidianes” de cafè i cigarreta on mai passa res. I en aquesta ocasió, també un quartet de corda, una secció de vents i els cors de Sandra Fortuny. Enregistrat entre l’estudi-masia d’Enric Carbonell a Torelló i als estudis Masamara d’Enric Espinet al barri de Vallcarca de Barcelona, El futur serà diumenge recupera el so més aspre de les primeres produccions d’Anita Miltoff. Cru i a l’hora tendre, lluminós i espectral, contradictori, a voltes obtús. Música a raig. 

I el més important: cançons.

En aquesta ocasió n’hi ha tretze. Algunes fa molts anys que van ser composades i ara han reaparegut, d’altres són de més recent composició. Cançons sobre crèixer i escapar, com “36” o “Spin off”. Cançons sobre dimonis i presons, com “Montecristo i el tiet Joan” –inspirada en Joan Franquet, artista i tiet del propi Llurba– o “Artur té feina”, escrit en un dels moments més difícils dels darrers anys. Són cançons que busquen camins, com “Lletra de metge”, d’on s’extreu el títol del disc (“Necessito una guia per moure’m per la vida/que em marqui els camps de mines i els carrer sense sortida”). També hi ha cançons sobre temps millors com “Celebració” o “Tarragona”, que rememora els pirmers concerts, encara amb José ‘Pantanito’ a la formació. Històries dedicades al submón gracienc, com  el doblet “Pamflet N. 1” I “400 famílies”, inspirades en un personatge real: un peculiar quiosquer del carrer Hipòlito Làzaro, al barri del Camp d’en Grassot. Destaca també “Teresa Rebull”, oda en clau punk a l’octogenària cantautora, “Procés III”, musicació de Vicent Andrés Estellés –a qui Anita Miltoff ja havia musicat en el seu primer treball oficial, Recordes el 2 d’abril de 2001– i “Lliures i salvatges”, revisitació del grup Se7ge, històrica banda de punk gracienca que fou l’embrió dels actuals Anita.

Aqeust 2013 Anita Miltoff compleix 15 anys d’història. Dues maquetes, tres discos i, ara, tretze cançons noves. Com una condema, sí, però també com una nova redempció. El futur serà diumenge i no treballarem mai més.

Roger Palà

Periodista i cap de redacció de la revista Enderrock